L’obertura d’activitats, … encara massa tecnocràcia
Prevenció i Control Ambiental de les Activitats (LPCA, també coneguda entre molts tècnics com «la paca»). Aquesta llei, aprovada per la Generalitat, derogava i substituïa la Llei 3/1998, de 27 de Febrer, d’Intervenció Integral de l’Administració Ambiental (LIIAA). Un dels objectius principals, a l’hora de redactar i posar en marxa aquesta llei, era la de simplificar i facilitar els tràmits i requisits tècnics que tenien que complir les activitats per obtenir el permís necessari per iniciar el seu funcionament.
No obstant, i després de mig any de l’inici de l’aplicació d’aquesta llei, pensem que aquest objectiu no s’està complint. Molts en son els motius, però des del nostre punt de vista, els que exposem en aquest article son els principals.
No hi ha Reglament que desenvolupi la Llei
Tot i que la pròpia Llei, en una de les seves disposicions transitòries, «obligava al Govern de la Generalitat» a aprovar durant l’any 2010 un Reglament que desenvolupés la Llei, aquest, a hores d’ara encara no s’ha aprovat. La conseqüència pràctica d’aquest fet, és que no s’han concretat molts aspectes que apareixien a la Llei de manera molt genèrica. Per dir-ho d’una manera senzilla ens hem quedat amb la teoria, que pot estar bé o no, però no hem passat a la pràctica, el desenvolupament reglamentari.
En aquest moment no hi ha previsió respecte a quan s’aprovarà aquest Reglament i la web del Departament no ofereix informació addicional.
Es deroga la Llei 3/1998 (LIIAA) però no l’adequació de les activitats existents a la mateixa
Tot i que la Llei d’Activitats anterior, s’ha derogat, no es va derogar al mateix temps la Llei 4/2004, d’1 de Juliol, reguladora del procés d’adequació de les activitats d’incidència ambiental al que estableix la Llei 3/1998, del 27 de Febrer, de la intervenció integral de l’administració ambiental. Tampoc es va derogar la Decret 50/2005 de desplegament de la Llei 4/2004.
Aquest fet, ha provocat situacions absurdes, ja que s’estan tramitant expedients d’obertura segons la Llei 4/2004 i el Decret 50/2005. Quan aquests expedients arribin al final, obtindran, si tenen èxit, una llicència segons una llei (la LIIAA) que ja està derogada. Ningú no ha aportat una solució clara i real a tots aquells expedients que es troben a mitja tramitació.
En certa manera, s’està repetint el desconcert que va provocar l’aprovació de la LIIAA al 1998. Aleshores es va tardar 6 anys (2004-2005) en definir que tenien que fer les activitats que ja tenien permís. A més, es va passar per una etapa confusa de transició que va acabar amb una espècie «d’amnistia» (Llei 4/2004 i Decret 50/2005).
Cada Ajuntament «fa la guerra per la seva banda»
La falta de Reglament, el no haver derogat la Llei 4/2004 i el Decret 50/2005, i la falta d’informació provinent del Departament sobre què i com calia actuar davant els nous expedients i els expedient ja en marxa, fa que a hores d’ara hi hagi Ajuntaments que continuen aplicant la LIIAA. De fet la apliquen tant per classificar les diferents activitats, com per decidir quin tipus de tramitació (autorització, llicència o comunicació) cal aplicar.
Aquest fet, encara complica més la feina dels tècnics projectistes (enginyers, arquitectes, …) que ajudem i assessorem a les empreses i redactem els projectes tècnics necessaris per que aquestes obtinguin el permís d’obertura preceptiu. La LIIAA ja derogada i el reglament que la desenvolupava, va permetre a tots els Ajuntaments de Catalunya, «personalitzar» amb ordenances i normatives municipals pròpies la tramitació d’expedients d’obertura. Així, el tràmit a fer a Granollers, Mataró o Badalona era diferent i el format de la documentació tècnica que calia presentar també ho eren.
A més, tot i que els criteris tècnics que calia que complís una activitat, eren els mateixos a tot arreu, els diferents criteris dels tècnics municipals, sobretot a l’hora de justificar documentalment alguns aspectes, incrementaven les diferències entre els Ajuntaments. Per tant, cada vegada que un projectista tenia que fer un projecte d’activitats, calia que es llegís les ordenances municipals de la localitat on s’implantaria l’activitat. Potser també tindria que parlar amb els tècnics per veure quins documents i com els voldríen. Aquest fet incrementava les hores que calia dedicar a la realització d’aquests projectes, en temes gens tècnics, sinó més aviat burocràtics i formals. A més feia que hi haguessin Ajuntaments millors i pitjors a l’hora de tramitar una permís d’obertura i per tant que les enginyeries apliquessin uns honoraris molt diferents en funció de on s’hagués d’obrir l’activitat. No obstant, l’impacte ambiental d’una activitat és la mateixa estigui emplaçada on estigui.
Un altra cosa que dificulta encara més la posada en marxa d’activitats son els elevats impostos, taxes, … que fan pagar els Ajuntaments. Per cert, cada Ajuntament fa pagar un preu diferent (uns tenen un preu fix, els altres tenen preus per m2 i/o kW de potència instal·lada, alguns tenen coeficients correctors, …).
El paper de les EACs
Una de les parts més feixugues i més incomprensibles pels empresaris que volen iniciar una activitat i per tant obtenir el permís d’obertura, és la intervenció de les EACs, UTVAs, ECAs, … en fi cada un li diu com vol, pot o sap. El que no entén la majoria d’empreses, és per començar, per què si es fan dir entitats col·laboradores de l’administració, les té que buscar, contractar, pagar, tractar, … l’empresari. Aquestes empreses, haurien de complir missions de suport tècnic a l’Administració, quan aquesta (Ajuntament, Generalitat, …) no tingués els medis humans i/o materials per desenvolupar feines d’inspecció i control de les activitats. No obstant, en aquests moments s’han convertit, pels empresaris, en un peatge més (burocràtic, tècnic i econòmic) a l’hora de posar en marxa una activitat.
Posarem un exemple pràctic del que vol dir incrementar la tecnocràcia per l’obertura d’una activitat. Quan s’ha d’ignifugar o justificar la ignifugació ja existent d’una estructura en un edifici cal en un Ajuntament concret: certificat de l’instal·lador, assaig de laboratori del material utilitzat (ho hauria d’aportar l’instal·lador), determinació del gruix de la ignifugació (ho ha de fer una EAC), certificat final del tècnic projectista, avaluació i control per part de la EAC (no pot ser la mateixa que ha comprovat el gruix), control per part del tècnic municipal. Això tant si és una instal·lació nova com ja existent. Intervenció de 6 tècnics per una mateixa tasca (tècnic instal·lador, laboratori d’assaig, tècnic EAC per determinar el gruix, tècnic projectista, tècnic EAC per fer l’avaluació i tècnic municipal). Potser seria suficient el certificat final per part del tècnic projectista, i que aquest, com a tècnic qualificat sol·licités els documents o comprovacions que creies oportuns. Al final, la responsabilitat en qualsevol cas, serà seva.
Un altre punt destacables és el següent: quants cops em sentit parlar malament a una EAC d’un Ajuntament i a un Ajuntament d’una EAC.. Això passa per que tenen criteris diferents. La EAC demana a l’empresari una justificació o un document en un determinat format. Al cap de tres mesos, l’Ajuntament demana a l’empresari, el mateix document o justificació, … però en un altre format. Res tècnic, …, més burocràcia.
La nova llei només considera els aspectes mediambientals
La nova Llei, només considera els aspectes medi-ambientals i «deixa apart» els aspectes relacionats amb la protecció de les persones (incendis). En la part medi-ambiental, a més, introdueix amb més força la necessitat dels Estudis d’Impacte Ambiental, havent de justificar per part de les empreses davant l’Administració la necessitat o no de fer-ne un. Només la necessitat d’aquesta justificació, complicarà molt la redacció dels projectes i tràmits de les empreses per obtenir la llicència d’obertura.
El fet de deixar els temes contra-incendis fora de la Llei, provocarà encara més dispersió en els tràmits, formats i justificacions tècniques i documentals que demanin els diferents Ajuntaments. El fet que la Llei no parli de temes contra-incendis, no vol dir que els projectes tècnics per l’obtenció dels permisos d’obertura, no tinguin que considerar-los.
Conclusió
Seria desitjable una Llei genèrica i senzilla, i un Reglament que la desenvolupés potent i concret, molt orientat a les solucions tècniques i no al format i tramitació dels expedients. Comentari: a vegades hi ha certes lleis i reglaments que semblen que els han redactat només advocats (amb tot el respecte), quan ho haguessin tingut que fer els tècnics (i no només els de l’administració). El Reglament hauria de tenir en compte tots els aspectes medi-ambientals, de protecció de les persones, de seguretat en el treball, … i hauria de tenir en compte la mida de les empreses (no se li pot exigir el mateix a un taller d’impressió de 200 m2 que a una fàbrica de 5.000 m2, tot i que la seva classificació CCAE sigui la mateixa).
La tramitació, formats, criteris tècnics, haurien d’unificar-se a tots els Ajuntaments. Hauria de ser el mateix presentar un projecte tècnic i tota la seva documentació adjunta a qualsevol poble o ciutat de Catalunya.
Els impostos, taxes i preus dels Ajuntaments, haurien d’unificar com a mínim el criteri en funció del qual els posen (m2, Kw instal·lat, preu fix, …) i ser públics i de fàcil accés (penjar-se accessibles a les webs) per que l’empresari pogués decidir on li surt més a compte instal·lar la seva empresa.
Els empresaris i clients finals, no haurien de tenir cap relació amb l’EAC diferent a la que tenen amb l’administració pública. La «finestreta única» també s’hauria d’aplicar en aquests assumptes. Hi ha moltes EACS, però els preus són públics i regulats. Els empresaris només haurien d’elegir quina volen i a partir d’aquí, d’interlocutor hauria de ser l’administració.
Esperem doncs, una millora legislativa i normativa que permeti a empresaris i emprenedors deixar de pensar que seria més fàcil iniciar una activitat a qualsevol altre lloc que a Catalunya.
Sin comentarios